La dislèxia és una dificultat significativa persistent en la forma escrita del llenguatge, que és independent de qualsevol causa intel·lectual, cultural i emocional i que, per tant, apareix malgrat tenir una intel·ligència adequada, una escolarització convencional i una situació sòcio-cultural dintre de la normalitat.

Es caracteritza perquè les adquisicions de la persona en l'àmbit de la lectoescriptura es troben molt per sota del nivell esperat en funció de la seva intel·ligència i la seva edat cronològica. És un problema de tipus cognitiu, que afecta aquelles habilitats lingüístiques associades amb l'escriptura, particularment el pas de la codificació visual a la verbal, la memòria a curt termini, la percepció i la seqüenciació. Es manifesta amb una dificultat d'automatització especialment en la lectura, l'ortografia i, en ocasions, també en el càlcul aritmètic.

Exigir, doncs, a una persona que pateix dislèxia el mateix nivell de coneixements ortogràfics o la mateixa velocitat lectora que la resta dels alumnes, és abocar al fracàs a una persona que, amb una intel·ligència i capacitat intel·lectual dintre de la mitjana (i, en alguns casos, per damunt), té un problema específic d'aprenentatge.

Senzillament, els dislèxics tenen una manera diferent d'aprendre. La majoria de les persones dislèxiques està prou capacitada per accedir a qualsevol nivell d'ensenyament, però massa sovint el sistema educatiu barra el pas als dislèxics abocant-los al fracàs escolar o bé oferint-los sortides per a les quals no estan gens motivats i que són l'origen de profundes frustracions personals.